Llacs d’aigua líquida a Mart abans del que es creia.

A partir d’unes imatges fetes per un satèl·lit podem especular que fa tres mil millons d’anys el planeta Mart era suficientment càlid per tenir llacs d’aigua en la seva superfície durant un període que es pensaba que era massa fred i sec per poderse donar aquesta situació.

Nicholas Warner, pertanyent al Departament de Ciencies e Ingeniería de la Terra en el Imperial College de Londres, és el principal autor d’aquest estudi i sugereix que durant l’Era “Hesperiana” (tres mil millons d’anys en darrera aproximadament) el plantea Mart contenia capas de gel, de 20 quilòmetres d’extrem a extrem, que van esdevenir en llacs en diverses zones del equador del planeta. En un principi, anterior a aquesta etapa ( fa uns quatre mil millons d’anys), el planeta Mart es creu que era un planeta càlid i humid, però que al perdre gran part de la seva atmosfera es va tornar fred i sec. En aquest nou estudi els investigadors han analitzat les imatges captades pel satèl·lit MRO de la NASA en les quals observant vàries depressions, situades en una gran Vall que s’extén sobre l’equador del planeta, han arribat a la conclusió de que en aquell període segurament es va produir un augment en l’activitat volcànica, en impactes notables de meteorits o hi van haver canvis en l’òrbita del planeta, que van calentar suficientment l’atmòsfera marciana perquè es desfès el gel resident. Aquest fet a la vegada deuria produir l’expulsió d’alguns gasos que temporalment van augmentar la densitat de l’atmòsfera, atrapant més llum solar que mantindria l’aigua en estat líquid.    

Aquest és un fet molt optimista pels astrobiòlegs que busquen proves de vida en altres planetes, ja que aquestes conques d’aigua són un lloc potencial per poder trobar-ne.

Descoberta a Israel una nova espècie d’aranya amb potes de 14 centímetres

Una nova espècie d’aranya ha estat descoberta en les Dunes de Samaria, en la desèrtica regió israeliana de Arava, per un equip de científics del Departament de Biologia de la Universitat de Haifa. Desafortunadament el seu hàbitat està en perill. “El descobriment d’aquesta nova aranya il·lustra la nostra obligació de preservar les dunes”, va explicar el doctor Shanas, que ha dirigit la investigació.
Les Dunes de samaria són l’últim reducte d’aquest ecosistema en la zona, que en el seu moment ocupava una extensió d’uns set quilòmetres quadrats, però que ha quedat reduït a només tres per la pressió de l’agricultura, informa ‘Science Daily’.
Durant un estudi realitzat per l’equip d’investigació del doctor Shanas en aquesta regió, va ser descoberta aquesta nova aranya, que correspon al gènere Cerbalus. Ha estat batejada menjo Cerbalus aravensis. La longitud de les seves potes pot arribar a els 14 centímetres, el que la converteix en l’aranya més gran en la seva classe en Orient Mig.
Encara que és poc el que encara es coneix dels seus hàbits, se sap que es tracta d’una espècie nocturna, activa principalment en els mesos de més calor, i que viu en guàrdies subterrànies tancades amb una espècie de porta levadiza construïda amb partícules de sorra que són entramadas a manera de camuflatge de l’amagatall.

Una dona turca va tenir bessons de dos pares diferents

Una dona va tenir a Turquia bessons de dos pares diferents, segons ha descobert l’espòs d’aquesta després de realitzar una prova de paternitat. Pel que sembla la dona va tenir un amant i va resultar fecundada el mateix dia pels dos homes.  Després del naixement dels nens en 2006, el suposat pare va començar a tenir dubtes, ja que un d’ells no se li semblava en no-res, ja que un era blanc i l’altre negre.  La mare, oriünda d’una regió deprimida del sud-est de Turquia, s’havia enamorat a Istanbul d’un home casat i, davant la impossibilitat de mantenir una relació formal amb aquest, es va casar amb altre home.
No obstant això, la dona va mantenir relacions sexuals amb ambdós i la casualitat va voler que resultés fecundada el mateix dia pels dos homes, pel que va donar a llum a bessons.
AL cap dels anys, el marit va començar a sospitar de les infidelitats de la seva esposa, pel que en secret va realitzar una prova de paternitat que va donar com resultat que un dels fills era seu, però no així l’altre.  El marit va guanyar un procés de divorci, a més d’una de les custòdies, però el jutge va dictar una ordre d’allunyament tant del marit com de l’amant, de por de que prenguessin represàlies contra la dona.

Donar forma geomètrica a la música

La connexió entre la música i les matemàtiques ha fascinat als estudiosos durant segles.

 Ara, tres professors de música, Clifton Callender de la Universitat Estatal de Florida, Ian Quinn de la Universitat de Yale i Dmitri Tymoczko de la Universitat de Princeton, han inventat una nova forma d’analitzar i categoritzar la música, basant-se en un plantejament matemàtic profund i complex.

El trio ha perfilat un mètode denominat “teoria de la música geomètrica”, que tradueix l’idioma de la teoria musical al de la geometria contemporània. Els investigadors prenen les seqüències o combinacions de notes, com els acords, els ritmes i les escales, i les categoritzen perquè puguin agrupar-se en “famílies”.

Els diferents tipus de la categorització produïxen espais geomètrics diferents, i reflecteixen les formes diferentes d’entendre la música que han tingut els compositors al llarg dels segles. Aquest assoliment, segons esperen els investigadors, els permetrà analitzar i entendre la música d’una manera molt més profunda i satisfactòria.

 El mètode, segons els seus autors, els permet analitzar i comparar molts tipus de música occidental, i potser alguna no occidental.El mètode se centra en la música de sonoritat occidental, perquè conceptes com per exemple el dels acords no són iguals en tot el món. També incorpora molts esquemes elaborats en el passat pels teòrics de la música per a expressar-la en forma matemàtica

informació adicional a :http://www.scitech-news.com/

No Hi ha Evidències Convincents del Gran Impacte Meteorític de fa 13.000 Anys

Un equip internacional de científics encapçalat per investigadors de la Universitat de Hawái en Manoa no ha pogut trobar evidència alguna que demostri un impacte meteorític en l’inici del període conegut comYounger Dryas, fa uns 13.000 anys.

El Període Younger Dryas és un esdeveniment abrupte de refredament que va coincidir amb l’extinció de molts mamífers grans, incloent al mamut. Aquest període és generalment considerat com una conseqüència del complex sistema climàtic global, possiblement alterat per una reducció o retard de la circulació termohalina a Amèrica del Nord.

La idea que una catàstrofe d’aquesta classe hagués estat la causant d’aquest refredament era atractiva a causa de alguns suposats marcadors de l’impacte que aquests investigadors van assenyalar. No obstant això, els resulta difícil als defensors d’aquesta teoria explicar per què no s’ha trobat cràter algun deixat per aquest impacte.

Un equip dirigit per François Paquay, de Departament de Geologia i Geofísica en la Universitat de Hawái en Manoa, va decidir investigar també aquesta teoria, amb l’esperança de poder agregar més evidències al que ells van considerar una teoria conceptualment atractiva. No obstant això, no només els va ser impossible validar els resultats oposats pels altres investigadors, sinó que les evidències addicionals no protegeixen que hagués un gran impacte meteorític al començament del període Younger Dryas.

més informació a:http://www.scitech-news.com/2009/12/absence-of-evidence-for-meteorite.html

Marseillevirus, Nou Membre del Grup dels Virus Gegants

Després del Mimivirus, i altres, el grup dels virus gegants ara té un nou membre anomenat Marseillevirus.

 Recentment ha estat presentada una descripció d’aquest nou virus, descobert en una ameba per un equip sota la direcció de Didier Raoult de la Unitat d’Investigació de les Malalties Infeccioses i Tropicals Emergents (CNRS/Universitat Aix-Marsella 2).

Els resultats de la investigació fan pensar en un intercanvi de gens en les amebas que pot conduir a la constitució de diferents estructures genètiques que podrien ser una font de nous patògens.

L’equip liderat per Didier Raoult ha descobert recentment, en una ameba, un membre d’una nova família de virus gegants,Marseillevirus.

És més petit que el Mimivirus, el qual és el virus gegant més gran conegut en l’actualitat. Amb un genoma quimèric (conté tant ADN com ARN) de 368.000 parells de bases, el Marseillevirus posseeix el cinquè genoma viral més gran que s’hagi seqüenciat. Té forma icosaèdrica i un diàmetre d’aproximadament 250 nanómetress.

 A més, els investigadors han descobert que conté gens de fonts notablement diferents, per exemple bacteris, virus, i fins i tot arqueas. El genoma del Marseillevirus, un mosaic de gens d’organismes molt diferents, demostra així l’intercanvi de gens existent entre els organismes que colonizan amebas.

informació extreta de:http://www.amazings.com/ciencia/principal.html

La tecnologia al servei de la música

Desde l’entrada de les noves tecnologies i aparells electrònics a la nostra societat, la ciència ha anat avançant pel que fa a descobriments i millores que compleixen les necessitats humanes, primàries i secundàries.
Un dels camps d’oci que està resultant cada cop més ampli gràcies a la intervenció de la tecnologia, és el concepte de la música electrònica. Si us agrada tocar la guitarra o crear música en general, aquesta notícia va per vosaltres;

L’aparició de la guitarra MISA, que funciona sense cordes, se’ns presenta com un invent revolucionari. El fet de que hagi sorgit aquesta innovació és degut, segons informen els seus creadors, a que la música electrònica, que està adquirint una posició molt important en l’àmbit musical en general, es basa en la tècnica de poder reproduir un so el timbre del qual pugui ser manipulat infinites vegades i de moltes maneres, aconseguint així una varietat de sons molt àmplia.
Per aconseguir traslladar aquesta peculiaritat a l’instrument per excèl·lencia, la guitarra, el que es necessita és que la mà dreta (l’encarregada de tocar les cordes a la guitarra clàssica), sigui capaç de sostenir notes, utilitzant “pitchs”, i sobretot, la capacitat de modificar qualsevol paràmetre propi d’un sintetitzador.
L’anomenada guitarra digital consta d’una pantalla tàctil LCD de 8,4 polzades, amb una resolució de 600×800, i consta també de 24 trasts (144 botons en total). Els consumidors del nou producte tindran la oportunitat de modificar l’interfaç de la seva guitarra, ja que el sistema de còdigs que utilitza és obert, basat en Liunx.
En definitiva, una guitarra tàctil, l’instrument clàssic de corda de tota la vida, ara sense cordes. La ciència cada cop trenca més límits.
Si voleu llegir la notícia completa, visiteu l’enllaç: http://www.muyinteresante.es/misa-la-guitarra-tactil-sin-cuerdas

Plutó, cada vegada més vermell

El Planeta Plutó s’està tornant cada vegada més vermell tot i que la temperatura de la seva superfície sembla no haver augmentat i segueix sent de 233ºC sota zero.

Les noves i detallades imatges captades pel telescopi espacial ‘Hubble’ mostren el color real de Plutó i han permès als científics de la NASA realitzar aquests càlculs. Tot i que es tracta de les fotografies més detallades disponibles fins ara, no permeten observar si a la superfície de Plutó hi ha cràters o muntanyes però sí la gran varietat de colors de la seva superfície.

L’enrogiment de Plutó ha estat particularment significatiu durant el període 2000-2002. Quan els científics van comparar les fotografies que disposaven de 1994 amb les altres fetes entre 2002 i 2003 van observar que el pol nord s’havia tornat més brillant

Les fotografies mostren, segons va afirmar la NASA en declaracions a la BBC, com el nitrogen congelat es torna més brillant al nord i més fosc a la zona sur.

Els experts creuen que aquest canvi és degut als canvis que s’han produït a la superfície gelada del planeta quan començava una nova fase d’òrbita, de 248 anys de duració.

Més informació:  http://www.noticiasciencias.com/2010/02/pluton-cada-vez-mas-rojo.html

Creen un robot capaç de simular comportaments humans i animals.

Un equip de científics alemanys ha aconseguit que un robot autònom sigui capaç de realitzar diferents tasques de manera més senzilla. Es tracta d’ un robot hexàpodes que simula comportaments humans i animals i que ara també és capaç de realitzar la mateixa tasca amb menys esforç i més flexibilitat.

Segons el Boletín de la Xarxa d’espais tecnològics d’Andalusia (RETA), les dades estudi, que s’ha publicat a la revista Nature Physics, procedeixen del projecte PACO-PLUS (Percepció, acció i cognició mitjançant l’aprenentatge de complexos objecte-acció), finançat amb prop de 7 milions d’euros procedents del Sisè Programa Marc (6PM) de la UE.

Els membres de l’equip han aconseguit que el seu robot segueixi desplaçant-se de diferents maneres i passi d’un a un altre fent servir un sol generador central de patrons (GCP) – un circuit neuronal de mida petita que controlen certes capacitats humanes i animals com caminar i respirar, Habitualment emprat en aquest tipus de robots errants.

El robot recull la informació referent al seu entorn mitjançant sensors que l’informen de si necessita superar un obstacle, pujar una rampa, girar per un o altre costat, etc. Un cop rebuda la informació, el robot tria el GCP que controla la manera de caminar més adequat a les circumstàncies.

En concret, el dispositiu permet que divuit sensors dirigeixin mateix nombre de motors capaços de generar once patrons de comportament (com a orientació, tàxies i autoprotecció) i combinacions d’aquests. A més, la senyal de control s’adapta amb rapidesa a noves situacions i permet l’aprenentatge i emmagatzematge a llarg termini de comportaments motors.

// //

El telescopi espacial “Hubble” detecta els restes d’una possible col·lisió còsmica

El telescopi espacial ‘Hubble’ ha detectat un misteriós estel d’enderrocs còsmics que suggereixen una col·lisió frontal d’un asteroide amb altre cos. L’asteroide, similar a un estel, ha estat identificat com/P 2010 A2, i va ser descobert el passat sis de gener i les últimes imatges transmeses pel Hubble la setmana passada mostren el que la NASA va qualificar com un complicat patró d’estructures filamentosas prop del nucli. Producte de xocs d’aquest tipus, fins a ara mai s’havien captat les restes d’un d’ells, segons va informar la NASA en un comunicat. L’impacte dels asteroides va ocórrer a una velocitat de gairebé 20.000 quilòmetres per hora. En general, els estels provenen de les fredes regions del cinturó de Kuiper i quan s’endinsen en el sistema solar el gel de la seva superfície s’evapora i comença a desprendre’s material del seu nucli. És possible que P/2010 A2 tingui un origen diferent perquè la seva òrbita se situa en regions del cinturó en el qual els seus veïns més propers són cossos rocosos que manquen de materials volàtils. Això suggereix que el deixant d’enderrocs que li segueix sigui resultat de l’impacte de dos cossos i no gel que s’evapora des del nucli. En el moment que va ser detectat pel telescopi Hubble, P/2010 A2 es trobava a uns 280 milions de quilòmetres del Sol i a uns 150 milions de quilòmetres de la Terra.