Archive for the La Terra i l’Univers Category

HUBBLE

Posted in La Terra i l'Univers on 9 Juny 2010 by Joana Broto

El telescopi espacial Hubble de la NASA i l’ESA ha aconseguit observar un cúmul d’estrelles joves de la Via Làctia que es desplacen a una velocitat uniforme de 4.5 quilòmetres per segon. Científics alemanys de l’Institut Max Planck d’Astronomia i la Universitat de Colònia van comparar observacions de la nebulosa NGC 3603 preses en 1997 amb altres obtingudes en 2007 usant la mateixa càmera i el mateix filtre. En 234 de les 800 estrelles observades, els astrònoms van aconseguir calcular la velocitat amb suficient precisió, segons expliquen en la revista Astrophysical Journal. “Les nostres mesures tenen una precisió de 27 milionèsimes de segon d’arc per any. Aquest petitíssim angle correspon al diàmetre aparent d’un cabell humà vist des de 800 quilòmetres de distància”, explica Boyke Rochau, autor de l’estudi. A partir de les observacions, els astrònoms conclouen que, en contra del previst, les velocitats de les estrelles són independents de la seva massa, i que encara reflecteixen les condicions existents en el moment de la seva formació, fa prop d’un milió d’anys, quan es va col·lapsar un núvol gegantesc de gas i de pols. Amb una massa de més de 10.000 sols empaquetats en un volum el diàmetre del qual és de només 3 anys llum, el cúmul d’estrelles joves observat en NGC 3603 és el més compacte de la Via Làctia. En comparança, en les proximitats de la Terra el mateix volum conté una única estrella, el Sol.

Corot, el telescopi espacial

Posted in La Terra i l'Univers on 9 Juny 2010 by arnautahull

El telescopi espacial ‘Corot’, de l’Agència Espacial Europea, ha trobat un nou planeta al passar davant d’una estrella llunyana. Es tracta d’un cos d’elevada temperatura i més gran que Júpiter, que ha estat nombrat ‘Corot-exo-1b’ i que es troba a 1.500 anys llum, en la constel·lació de Monoceros. Aquest és el primer èxit científic de la missió espacial francesa, que va ser llançada el passat 27 de desembre i que té com objectiu buscar planetes similars a la Terra.

El satèl·lit ha obtingut la corba de llum d’una estrella semblant al Sol, amb sorprenent eficàcia. Aquests resultats, que superen àmpliament les previsions, indiquen que ‘Corot’ serà capaç de detectar planetes de tipus rocós i fins i tot proveir informació sobre la seva composició química.

‘Corot’, les sigles del qual corresponen a Convecció, Rotació i Trànsits, és un telescopi capaç de mesurar la variació de la lluentor de desenes de milers d’estrelles amb una precisió mai arribada i compleix amb un doble objectiu: estudiar l’interior de les estrelles i detectar planetes de tipus terrestre al seu al voltant.

Encara que l’avaluació sistemàtica i científica de les dades prendrà encara cert temps, es poden presentar alguns resultats preliminars que demostren la qualitat excepcional d’aquest instrument: les dades del primer exoplaneta descobert per ‘Corot’ (CoRoT-Exo-1b) tenen un error de només cinc parts en cent mil en una hora d’observació. Això implica que petits planetes, anàlegs a la Terra, es podran detectar amb el satèl·lit, així com les variacions de la llum estel·lar reflectida pel planeta, podent-se donar, en aquests casos, indicacions de la seva composició química.

El mètode de detecció emprat fins a ara només permetia la troballa de planetes gegants de caràcter gasós però s’espera que, encara que la recerca de planetes no constitueix l’objectiu primer de la missió, les observacions fotogràfiques de ‘Corot’ provin l’existència de planetes terrestres fora del Sistema Solar.

Els cràters de la Terra podríen estar electrificats

Posted in La Terra i l'Univers on 9 Juny 2010 by Marc Chueca Nadal

La NASA ha investigat sobre els cràters lunars i ha arrivat a la conclusió que el vent solar podría electrificar els pols fins a ferlos arrivar a valors molt grans.

Els cràters polars lunars són d’interès a causa dels recursos, inclòs el gel d’aigua, que allà existeix. L’orientació de la Lluna respecte al Sol manté el fons dels cràters polars en una ombra permanent, el que permet a les temperatures d’aquests punts baixar fins als 240 graus sota zero, un fred prou intens com per garantir, l’emmagatzematge de materials volàtils, com l’aigua, durant milers de milions d’anys.

Tot i això aquest experiment remarca que aquests pols podríen tenir un entorn que propicies les descarregues elèctriques. Aquest fet es pensa que es perjudicial i s’està estudiant l’eliminació d’aquestes possibles descarregues.

[http://www.scitech-news.com/2010/04/lunar-polar-craters-may-be-electrified.html]

La Lluna i la Terra es van formar abans del que es pensava.

Posted in La Terra i l'Univers on 8 Juny 2010 by Ariadna Lladó

L’investigació realitzada per l’institut Niels Bohr mostra que la Terra i la Lluna van ser creades per una col·lisió entre dos planetes, el tamany dels quals són semblants a Mart i a Venus. Posteriorment, es pensaba que s’havien creat quan el sistema solar tenia uns 30 milions d’anys. Els resultats d’aquesta investigació van ser publicats a la revista Earth and Planetary Science Letters.


Han pogut arribar a aquesta conclusió fent el següent experiment: “Hem determinat les edats de la terra i de la Lluna utilitzan isòtops de “tungsteno”, és a dir,és un metall escàs en la escorça terrestre i es troba en forma de òxid i de sals en certs materials, i aquests isòtops es poden revelar si els nuclis de ferro y les seves superfícies de pedra van ser mesclats durant la col·lisió” explica Tais W.Dahl, el qual, va realitzar l’investigació juntament amb el professor David J.Stevenson, del institut de tecnologia de California (Caltech).
Aquesta col·lisió  aproximadament va tenir lloc en 24 hores i la temperatura de la Terra va ser tan alta (700ºC) que tan la roca com el metall es van fondre durant la col·lisió, en la qual, es va formar la Lluna i casi tot el metall es va fondre en el nucli de la Terra.

Els seus resultats mostren que el nucli del metall i la roca no són capaços de emulsionar-se en aquestes col·lisions entre plantes de més de 10 kilòmetres de diàmetre, per tant la majoria de ferro present en el nucli de la Terra (80-99%) no va ser remogut de tungsteno a partir del material rocós durant la formació.
 Els planetes del sistema solar van ser creats per col·lisions entre plantes molt petits en l’orbitra al voltant del Sol recent nascut. En aquestes col·lisions els planetes petits es fonen i es formen plantes cada cop més grans.

Des del meu punt de vista, està molt bé que s’investigui coses referents del passat i de com es va formar l’univers ja que podrem contrastar amb altres recerques i tenir més informació de on provenim.

Informació extreta de la web: http://www.lavanguardia.es/ciudadanos/noticias/20100608/53941978451/la-tierra-y-la-luna-se-formaron-despues-de-lo-que-se-pensaba.html

Ariadna Lladó

La boira fractal va poder calentar la Terra

Posted in La Terra i l'Univers on 8 Juny 2010 by marcvazquez

Fa milers de milions d’anys enrere, el Sol emetia fins a un 30% me nys de llum que en l’actualitat. Això hauria d’haver fet que la Terra primitiva fos massa freda per a mantenir l’aigua líquida en la seva superfície fins a fa uns 2.000 milions d’anys. Però els estudis geològics de les formacions de ferro en bandes i d’altres materials que es poden formar en l’aigua suggereixen que l’aigua líquida en la superfície es va formar molt abans.


En 1972, es calcula que un poc d’amoníac, un poderós gas d’hivernacle, podria haver mantingut la Terra prou calenta com perquè l’aigua líquida pogués estar present. Però la idea va ser derrocada uns pocs anys més tard, quan els investigadors es van adonar que la llum ultraviolada del Sol trenca les molècules del gas en menys de 10 anys. Uns 25 anys més tard, es va suggerir que la Terra primitiva, com Tità, la lluna brumosa de Saturn, podria també haver estat coberta per boira d’aerosol formada per partícules orgàniques. Aquesta boira podria haver bloquejat la llum ultraviolada del Sol, permetent que l’amoníac sobrevisqués. Però els models van mostrar que l’escut també hauria bloquejat la llum visible del Sol, creant un “efecte *anti-hivernacle” que hauria refredat la Terra encara més.

Ara s’ha descobert que malgrat tot una boirina de protecció podria haver escalfat la Terra primitiva, si la boira estigués composta per partícules esponjoses en lloc de partícules sòlides. La nova proposta planteja que la llum solar va trencar el metà atmosfèric i les molècules de nitrogen que després es van unir per a formar partícules esfèriques. Mentre aquestes partícules queien en l’atmosfera, van xocar i van quedar pegades a l’atzar, agrupant-se fins a formar agregats solts amb geometries fractales, en les quals es repeteix un patró bàsic a diferents escales.

Els models anteriors assumien que la boira de partícules estava formada per esferes que es van fusionar i van formar esferes cada majors quan xocaven. Aquestes partícules bloquejaven la llum visible amb tanta eficàcia com la llum ultraviolada.  Ja que els agregats fractales són buits, són relativament transparents a la llum visible, però les partícules esfèriques que es formen bloquegen relativament més radiació ultraviolada, pel que una boira que conservi *amoniaco podria escalfar la Terra.


Vida a l’univers?

Posted in La Terra i l'Univers on 7 Juny 2010 by Magalí

Les possibilitats que hagi vida en altres planetes similars al nostre és molt superior del que fins a ara es creia: la proporció més raonable és de tres a un, segons han establert dos científics australians a partir de l’estudi dels fòssils i de la biogénesis de la Terra.

Encara que tan sols existissin en l’Univers tres planetes similars a la Terra, almenys en un d’elles existiria vida, segons han pogut determinar els físics australians Xerris Lineweaver i Tamara Davir a partir de l’estudi dels fòssils i de la biogénesis del nostre planeta. Els dos consideren que en qualsevol planeta semblat a la Terra que tingui més de mil milions d’anys, la possibilitat que la vida s’hagi desenvolupat s’apropa el 100% (entre el 33% i el 95%). Els investigadors pretenen aprofundir més amb la coneguda Equació de Drake, que fins ara ha servit per calcular matemàticament les probabilitats de vida fora la Terra.

Frank Drake, l’autor d’aquesta equació elaborada en 1961, seguia el següent procediment: es calcula el nombre de planetes en la nostra galàxia, es divideix pel nombre de planetes habitables, es divideix de nou pel nombre dels efectivament habitats, i després pel nombre de planetes en el qual la vida s’hagi desenvolupat realment. Generalment, la proporció d’un a tres establerta pels científics australians no ha estat molt valorada per la comunitat científica al tenir en compte que, si la vida va aparèixer relativament aviat després de la formació de la Terra, això es va deure a una sèrie d’esdeveniments que no es repeteixen automàticament en altres planetes.

http://axxon.com.ar/not/197/c-1973030.htm

El riu que canvia de sentit

Posted in La Terra i l'Univers on 7 Juny 2010 by Magalí

El riu més gran del món, el Amazonas, una vegada va fluir des de l’Atlàntic cap al Pacífic (en sentit oposat a l’actual), d’acord amb les investigacions realitzades per un estudiant graduat en Geologia i el seu tutor en la University of North Carolina en Chapel Hill.
Rusell Mapes, un estudiant graduat de Grass Valley, Califòrnia, va començar 2004 estudiant la velocitat a la qual viatgen en el Amazonas els sediments de les muntanyes dels Andes, a l’actual naixement del riu, amb sentit cap a l’Atlàntic. Mentre estudiava les roques sedimentàries en la conca del riu, va descobrir algo molt més rellevant: hi avien grans de minerals antics en la part central de Sudamérica, que nomes podrien haver-se format en unes muntanyes, actualment erosionades, en la part est del continent. Si el Amazonas hagués fluït sempre cap a l’Est, com fa ara, Mapes i el Dr. Drew Coleman, un professor de Geologia del College of Arts and Sciences de la UNC, haurien trobat grans de minerals molt més joves en els sediments dels Andes.
Aquest descobriment ens demostra que la superfície de la terra varia molt i molt ràpid (geològicament parlant).

http://www.alboradagux.es/SB/data/20061222061655/index.html